Participa

– Espai/taller permanent i fixe a l’Hospici, on es puguin fer tallers per a grans i petits.
– Fer actes d’entitats dins les exposicions, relacionant art i altres temes.
– Entrades a l’abast de tothom, tingui Internet, o no. Les entrades s’exhaureixen amb molta rapidesa, només si tens ordinador.
– Tallers d’artistes a totes les escoles, entrar d’alguna manera el Museu a les Escoles.

1) Replicar el projecte educatiu “Fem un musical”, que funciona amb gran èxit a Vic des de fa molts anys.
2) Els projectes educatius són bàsics, però també ho són les infraestructures. És URGENT construir un teatre auditori PROPORCIONAL al nombre d’habitants de la població que atrau Olot: tota la comarca de la Garrotxa. Penseu que des que es va construir el Teatre Principal la població d’Olot i de la Garrotxa s’ha multiplicat per 14 o per 15, i la capacitat de l’equipament és aproximadament la mateixa que quan es va construir. Ja no parlem de la capacitat del Catòlics o de l’Orfeó. I el Torín, que sí que té una certa capacitat (però comoditat i visibilitat pèssimes) com a molt pot acollir algun concert, en cap cas és una sala de teatre. I la plaça de braus, descoberta, és tot un risc fer-la servir per espectacles, a nivell de meteorologia: a l’hiver hi fa fred, a la primavera i a la tardor hi pot ploure, i a l’estiu no s’hi pot estar de calor i mosquits. Ja que en breu es construirà una meva de pavelló cobert a Les Mates, no estaria de més que aprofitéssiu l’ocasió per coordinar-vos amb l’àrea d’Esports per tal que sigui un equipament multifuncional i també pugui acollir espectacles.
3) Amb un teatre-auditori amb més capacitat, amb més dotació pressupostària per poder fer programació, però sobretot amb una línia de programació diferent (per a la qual cosa probablement, i em sap greu dir-ho, però potser faria falta una persona diferent al càrrec de la programació), amb una mica de sort tot el que es podria veure seria més variat i es podria fugur d’aquesta fòbia a programar coses divertides o boniques i una mica frívoles. Per exemple, encara és hora que programeu res produït per la Sala Flyhard, o algun dels espectacles que s’han exhibit al Maldà, al Versus Teatre o al Teatre Gaudí, alguns dels quals s’han arribat a programar a sales més grans que el Teatre Principal. Per molta qualitat que tingui, no a tothom li agrada la programació del Lliure o de la Biblioteca de Catalunya. La programació actual és massa intel·lectual, ONLY MODERNETS.

Vagi per endavant l’enhorabona per aquesta iniciativa.
Iniciativa que al meu entendre perquè sigui de llarg recorregut (si no no cal ni posar-s’hi) hauria d’estar al marge d’interessos polítics i consensuada amb tots els grups. S’està treballant pel poble.
El segon punt és que si estem parlant de “cultura” de masses, amb el corresponent redit econòmic i polític tampoc cal ni començar.
Centrem-nos doncs en cuidar, protegir i fomentar les iniciatives que ens proposa el “petit agent cultural” . Ajudant a la diversitat i la inclusió en front l’efecte uniformitzador de la cultura de masses.
Em refereixo a llibreters, artesans, escriptors, artistes, per anomenar alguns dels que encara en podem dir que “tenen ofici”.
Desque es van treure els oficis de pobles i ciutats aquests/es han sofert un procés d’empobriment cultural gairebé irreversible.
Aquesta seria una bona via de recuperació de la cultura viva i de generar relacions, coneixements i interès no només turístic si no dels propis conciutadans i en especial dels més joves.

Proposo que es reconegui els bars musicals i les discoteques com a equipament cultural. Més enllà del valor simbòlic, això podria obrir la porta donar suport als espais existents per evitar que tanquin, i fins i tot a donar incentius per a l’obertura de nous. També valdria la pena valorar ajudes (econòmiques) per a la programació d’artistes de qualitat (DJ, música electrònica, etc.), un perfil que, més enllà del Tura, té poca presència a la ciutat, si més no en la programació municipal, malgrat la demanda dels joves. En el pla educatiu, una col·laboració més estreta amb aquests espais permetria un millor treball conjunt per tal que esdevinguessin agents actius en la lluita contra el masclisme, l’homofòbia i el racisme, així com la prevenció del consum de drogues (alcohol, tabac i drogues no legals). Cal tenir present que l’entorn de l’oci nocturn és clau en aquests aspectes.

També valdria la pena estudiar la compra i rehabilitació de l’antiga Kratter’s, i la possible licitació externa de la seva gestió, prioritzant models de cogestió amb entitats que puguin apostar per un oci nocturn inclusiu i saludable.

Hola.
Crec que caldria implementar més activitats culturals a la natura, i considerar l’acostament i el coneixement de la natura com a cultura.
L’augment de la desconnexió amb ella està contribuint a provocar o a empitjorar malalties i transtorns, especialment mentals.

Gràcies

Deixeu-me començar per felicitar-vos, tant per la decisió política d’unir cultura i educació, com per la voluntat de replantejar la planificació partint d’aquests paràmetres.
Només esbosso alguns apunts per si poden ajudar en la reflexió, que crec que és del tot necessària sobre el futur de la cultura i l’educació, que hauria de ser la clau del futur de la nostra ciutat i comarca.

La participació, una paraula cremada.
– Estic segur que no se us escapa que al paraula participació ha estat tan malejada que avui, després de “comissions assessores”, “processos participatius” en tots els àmbits, “plans estratègics”, .. i altres artefactes que prometien ser la clau de volta en la construcció del futur a partir de les aportacions recollides en un post-it, de DAFO’s de coloraines, Power-points mal girbats i anodines reunions per zoom, google-meets o webinars pandèmics, s’ha instal·lat l’escepticisme general entre la població.

– Més enllà dels formats poc imaginatius per convocar a la participació, que tinc la sensació que arriben a un univers limitat i sempre el mateix, allò que ha desmotivat els que algun dia vam participar-hi és la manca de retorn. Molt sovint, no se sap perquè ha servit el procés: quins dels suggeriments dels participants poden ser viables, quins no, per quins motius, en quins terminis..

– Tot i això, l’equip gestor del Pla de Cultura i Educació em mereix tot el respecte i tota la confiança -a partir del seu treball en el primer i ja llunyà Pla de Cultura d’Olot- i em temo que haurà de lluitar contra el descrèdit dels processos de planificació participatius.

La cultura al centre de la vida ciutadana.
Més enllà d’aquest comentaris “metodològics”, al meu parer Olot és una ciutat que té tots els trumfos per convertir-se en el paradigma de la ciutat culta, que hauria de ser sinònim de ciutat lliure o ciutat utòpica.
Fa més de 20 anys, el primer Pla de Cultura d’Olot, tenia la pretensió de posar la cultura en la centralitat. Avui, veiem que aquesta centralitat és un concepte, una construcció ideològica que depèn de nosaltres, com a comunitat, situar-la com a motor central en el nostre dia a dia.
Educació i cultura
Què és l’educació, si no és cultura? Entenem com educació el procés d’acompanyament a descobrir i dominar els recursos, hàbits, coneixements, habilitats que ens fan persones i ciutadans lliures, crítics, participatius, col·laboratius i membres actius de la col·lectivitat. Aquest procés, en les seves primeres etapes, es dona a l’escola i a la família, al carrer i a la plaça, a la biblioteca i al teatre…
I també, què és la cultura, si no és educació? La cultura també facilita el descobriment de recursos, hàbits, coneixements.. que ens realitzen com a persones i ciutadans lliures, crítics.. L’accés a la cultura es dona, o s’hauria de donar, a més de a l’escola, al treball, al carrer i a la plaça, al teatre, a la natura…

El model de ciutat: un concepte cultural
Amb tota la modèstia, a l’hora de planificar la cultura i l’educació crec que hem de ser ambiciosos al màxim i ser conscients que el model de ciutat és un concepte cultural. L’Olot del futur serà molt diferent si ens regim per un model de creixement, de contenció, o per un decidit model de decreixement. Deixeu-me dir que jo aposto per l’opció del decreixement per molts motius que ara seria llarg de relacionar però, en síntesi, perquè crec que és el model més sostenible i respectuós amb l’entorn alhora que la preservació de la natura és el repte més urgent que ens cal afrontar com a espècie.
Una manera exemplar d’apostar pel model de decreixement seria que, a partir d’ara, tots els nous equipaments culturals i educatius, s’instal·lin en edificis del patrimoni industrial de la ciutat rehabilitats. Es tractaria que, sempre que fos possible, no es construís cap nou edifici per a usos culturals.

Olot i el seu entorn.
Catalunya és un país petit i, a nivell telemàtic, raonablement ben comunicat. De la mateixa manera que hi ha equipaments i serveis que des de Barcelona resulten útils i accessibles a tothom, n’hi ha d’altres que poden estar situats en indrets com Olot i ser el referent per a tot el país. També, a nivell més proper, crec que no té cap sentit pensar en serveis i equipaments culturals a nivell olotí sense pensar en la comarca, tant en una direcció com amb l’altra.
Un exemple pot ser “La Vila. Centre de recerca i experiència de l’espai” de la Fundació Bunka, un projecte i equipament pensat amb l’ambició de donar servei molt més enllà de la Vall de Bianya i de la Garrotxa.
Sobre els equipaments
A l’hora de planificar resulta molt llaminer començar a pensar en nous equipaments i ens venen al cap grans i moderns edificis que ens enlluernen. És evident que a la ciutat -la comarca- li calen alguns equipaments: Una Biblioteca Central, una Sala Multivalent, un Auditori, una Escola d’Arts, un Laboratori de Creació, …
Abans de parlar del continent, crec que és absolutament necessari parlar del contingut. És a dir, fer un projecte ben fet dels serveis que ha d’oferir el nou equipament, quin personal se’n ocuparà, estudiar-ne la viabilitat, el cost de funcionament, els usos, els usuaris,… Només quan això estigui clar, podem parlar de pedres.. Tal com he dit abans, sempre que sigui possible s’haurien de rehabilitar espais ja construïts encara que això representi un major cost constructiu. Cal tenir present que una rehabilitació compleix, com a mínim, dues funcions: la del nou equipament o servei i la preservació del patrimoni rehabilitat. Per tant, els paràmetres econòmics s’han de contemplar des d’aquesta perspectiva.
Tots els equipaments culturals, els de sempre: Teatre, Museu, Arxiu, Biblioteca, Sales d’audició i conferències (Tb Espai Cràter) i els nous, s’han de considerar “centres educatius” amb tot el significat del terme.

L’Escola de les Arts i el Laboratori de Creació
Cal un projecte detallat de la nova escola de les Arts (Arts vives i visuals) que d’alguna manera aplegui i re-formuli el servei de les actuals Escola de Música i Escola Municipal d’Expressió. Tanmateix, la nova Escola de les Arts pot ser un magnífic laboratori per experimentar noves vies d’accés a les arts des de l’escola ordinària, ja sigui compartint horaris, espais, professorat i recursos. Caldrà pensar en un espai on ubicar-la sense perdre de vista que la seva oferta pedagògica s’ha de poder obrir a tota la població, sigui escolaritzada o no. Les seves “classes”, tallers i experiències, poden desenvolupar-se a l’Escola de les Arts o a les escoles ordinàries, tant en l’horari escolar com en l’extraescolar.
La continuïtat dels ensenyaments i experiències de l’Escola de les Arts pot canalitzar-se en el Laboratori de Creació. Aquest nou equipament, per al qual també caldria desenvolupar un projecte específic, hauria d’aplegar els espais de creació contemporània, les residències de creació i les pràctiques creatives més innovadores. Tot i que es podria pensar en un espai d’exhibició ad-hoc, penso que la seva activitat podria estar distribuïda per la comarca, donant valor a l’espai rural com el més idoni per la creació.
La Festa com punt de confluència
Tot i el paper preponderant de les festes del Tura, seria desitjable una àrea de festes que pugues coordinar el calendari festiu i tenir cura del tractament patrimonial de les festes anuals, lligades al cicle natural. Caldria tenir una bona relació i potenciar les manifestacions festives, especialment de les comunitats immigrants. La festa pot ser un espai ideal per a la confluència, el coneixement i l’aproximació a les diverses maneres de celebrar la vida.